Només internant-se dins la ment i l’esperit filantròpic dels mai no suficientment lloats germans Puig i Valls, es pot arribar a comprendre la voluntat alhora estètica i culturitzant que els va impulsar a construir uns jardins d’estil romàntic a l’entrada de la seva finca a principis del segle XX.
Encara podem intuir l’ambient ombrívol i fresc que volien recrear, ple de raconets amagats que posaven en valor les restes de les pedreres romanes, i on es volia conduir al visitant a reflexionar sobre la importància de la cultura, la natura i el respecte als menys afavorits, i la necessitat de recuperar els arbres com elements totèmics que lliguen la terra i el cel, l’home, la natura i el seu esperit.
Mariano Puig i Valls, poeta, i Rafael Puig i Valls, enginyer de forest, ens van transmetre un llegat magnífic que s’ha pogut conservar en part, i que connecten perfectament l’entorn natural amb una de les obres magnes de la Tarraco romana: l’Aqüeducte de les Ferreres.
